DUES EFEMÈRIDES, UNA REFLEXIÓ I UN POEMA (i l'apartat de comentaris)
Dues efemèrides pacifistes del gener de 2009:
FA 80 ANYS: 15 de gener de 1929, neix Martin Luther King, Premi Nobel de la Pau 1968, assassinat als 39 anys (als comenaris podeu llegir un fragment del discurs I have a dream...)
FA 61 ANYS: 30 de gener de 1948, mor assassinat Mahatma Gandhi, alliberador de l'Índia. Per això es va instituit aquest dia amb la denominació de DENIP.
Materials per treballar el Dia de l'Educació en la No-Violència i la Pau.
http://www.xtec.cat/crp-santacolomaf/denip/denip08
REFLEXIÓ
Fa dies que pujant per la carretera en direcció a Sant Hilari, a l’alçada del trencant de Joanet, veig un gran rètol que trenca l’harmonia del paisatge i que promociona un joc de simulació de guerra en una finca de les Guilleries. No sé si la instal·lació del cartell i la del camp de joc s’ajusten a la legalitat ni si tenen els permisos corresponents, però sí que m’ha estimulat a compartir per escrit alguns comentaris pel que fa al contingut.
Crec que no hem d’incentivar els jocs violents i hem d’aprendre a canalitzar les nostres energies cap a activitats constructives. Hem passat les festes “regalenques” i he pogut comprovar que seguixen tenint molta presència al mercat les joquines bél·liques i videojocs violents. Ara som prop del 30 de gener declarat el Dia de la No-Violència, commemorant l’aniversari de l’assassinat del líder pacifista Mahadma Gandhi que va conduir a la Índia a la independència.
Per altra banda estem vivint a través de l’actualitat informativa molts conflictes, que ens impressionen i provoquen el nostre rebuig. Ja estavem acostumats a Afganistan, Irak, Somàlia,... però a tornat a fer-se present la crua realitat de Palestina. Recordem guerres de temps més endarretis com la de Corea, Vietnam, Biafra, Angola, Nicaragua, Rwanda, .... i hem estudiat d’altres com les catàstrofes de les guerres mundials. I més a prop, d’aqui a pocs dies, el 4 de febrer, farem memòria històrica en el 70è aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Arbúcies i a altres localitats gironines.
Que proliferin jocs de disparar-se boletes de líquid vermell entre joves i adults “per descarregar adrenalina” em sembla molt preocupant. Els jocs virtuals que es basen en l’agressivitat contra humans i éssers vius, també. Però no hem après encara que així no anem bé? Per fer diners tot s’hi val i tot ho justifiquem? Les tensions en el món es tornen a accentuar. Hi ha crisi econòmica. Hi ha gent que torna a discursos del “o estàs amb nosaltres o estàs contra nosaltres”.
Ens depassa. Sembla que nosaltres no hi podem fer res, però no és veritat. Milers de persones en una manifestació per la pau poden influir en governs. Milions de persones deixant de consumir un determinat producte “no ètic” poden influir en empreses.
No faig aquests comentaris des d’una visió ingènua. La realitat no m’ho deixa fer. Veig, per exemple, els patiments i odis dels palestins i les radicalitats de Hamàs com també veig les pors del poble israelià i la prepotència del seu exèrcit. Però em consta que a cada banda hi ha persones que realment volen diàleg, però segons qui mana, els ho posen més difícil. Però en cas de dubte, com va dir Gandhi, al costat de l’agredit, al costat de l’ocupat. Veig també, a casa nostra, com els patiments viscuts fa 70 anys han estat presents des de la meva infantesa. Catalunya que va viure una primera meitat de segle molt violenta, podia haver generat grups violents al final del franquisme i no va succeir. Molt hi van tenir a veure les accions que inspirades en la lluita no-violenta va promocionar Lluís Mª Xirinacs, com per exemple la Marxa de la Llibertat.
Hem d’educar per la Pau. Hem de donar preeminença a les paraules, al diàleg. Però ens ho posem més difícil si admetem jocs de guerra. Més encara si els deixem promocionar. M’agradaria que aquell rètol que he esmentat al principi no hi fos. El “negoci” del joc del paintball, ja tancarà si no té clients.
De moment, està a les nostres mans educar els nostres infants i joves amb les paraules, el consens i amb l’exemple. Acabo amb una breu poesia d’un autor arbucienc poc conegut: Lluís Torres, un modest empleat d’una entitat bancària que escrivia poemes a les estones lliures i que va deixar constància en un llibre que va publicar:
PACIFISME 1932
Fills meus, no vull que jugueu a soldats,
feu altres jocs que siguin més honestos,
no heu de saber encara els disbarats
i odis i mals que porten aquests gestos
Ja la coneixereu la violència,
no vulgui Déu que us hi trobeu pel mig
i llavors comprendríeu amb evidència
que la guerra es comença de petit.
Lluís Torres.
Carnaval Sitges 2018
Huertos. Paperets. Matxambrats.
From: Jordi Pujadas
Views: 443
1 ratings
Time: 03:09 More in Education
Fa 6 anys
3 comentaris:
FRAGMENT 2 AMPLIAT. TINC UN SOMNI
Martin Luther King Jr.
Tinc un somni
Pronunciat a les escales del Memorial a Lincoln, a Washington D.C., el 28 d’agost del 1963
Fa un centenar d’anys, un gran americà, a l’ombra simbòlica del qual ara ens trobem, va signar la Proclamació d’Emancipació. Aquest decret transcendental va arribar com un gran focus de llum d’esperança per a milions d’esclaus negres que havien estat abrusats per les flames d’una injustícia devastadora. Va arribar com un joiós trenc d’alba que acabava la llarga nit de la captivitat.
Però, cent anys després, hem d’encarar el fet tràgic que els negres encara no són lliures. Cent anys després, la vida dels negres encara està tristament impedida per les manilles de la segregació i per les cadenes de la discriminació. Cent anys després, els negres viuen en una illa solitària de pobresa, al mig d’un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després, els negres encara es consumeixen en els racons de la societat americana i es troben exiliats en el seu propi país. Avui, doncs, hem vingut aquí per escenificar una situació espantosa.
En cert sentit, hem vingut a la capital de la nostra nació per cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les paraules magnífiques de la Constitució i la Declaració d’Independència, estaven signant un pagaré del qual cada americà havia de ser hereu. Aquest pagaré era la promesa que es garantirien a tothom els drets inalienables de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Avui és obvi que Amèrica no ha abonat aquest pagaré pel que fa als seus ciutadans de color. En lloc de complir aquesta obligació sagrada, Amèrica ha donat a la gent negra un xec fals que ha sigut retornat amb la inscripció “sense fons”. Però nosaltres ens neguem a creure que el banc de la justícia hagi fet fallida. Ens neguem a creure que hi no hagi fons en les grans caixes fortes de les oportunitats d’aquesta nació. Hem vingut, doncs, a cobrar aquest xec – un xec que ens donarà quan vulguem la riquesa de la llibertat i la seguretat de la justícia. També hem vingut a aquest lloc beneït per recordar-li a Amèrica la intensa urgència del moment. Ara no és l’hora d’embrancar-se en el luxe de la tebior o de prendre’s la droga tranquil·litzadora del gradualisme. Ara és l’hora de pujar des de la vall fosca i desolada de la segregació fins al camí assolellat de la justícia racial. Ara és l’hora d’obrir les portes de les oportunitats a tots els fills de Déu. Ara és l’hora d’elevar la nostra nació des de les arenes movedisses de la injustícia racial fins a la roca sòlida de la germanor.
Seria fatal per a la nació que passés per alt la urgència del moment i que menystingués la determinació dels negres. Aquest estiu sufocant del legítim descontentament dels negres no s’acabarà fins que no hi hagi una tardor vigoritzant de llibertat i d’igualtat. Mil nou-cents seixanta tres no és un final sinó un començament. Aquells que confien que els negres necessitaven desfogar-se i que ara ja estaran satisfets, tindran un despertar brusc si la nació retorna als seus afers com de costum. No hi haurà ni calma ni tranquil·litat a Amèrica fins que no s’atorguin als negres els seus drets ciutadans. Els ciclons de la revolta continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que no sorgeixi el dia lluminós de la justícia.
Però, hi ha una cosa que li he de dir al meu poble que s’està en el llindar càlid que porta a l’interior del palau de justícia. En el procés per guanyar el nostre lloc legítim, no ens hem de fer culpables d’accions equivocades. No vulguem satisfer la nostra set de llibertat tot bevent de la copa de l’amargor i de l’odi.
Hem de conduir sempre més la nostra lluita pel nivell elevat de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Un cop i un altre ens hem d’elevar a les altures majestuoses d’oposar-nos a la força física amb la força espiritual. La meravellosa nova militància que ha inundat la comunitat negra no ens ha de portar a desconfiar de tots els blancs, perquè molts dels nostres germans blancs -com ho demostra la seva presència aquí avui- han entès que el seu destí està lligat al nostre destí i que la seva llibertat està inseparablement unida a la nostra llibertat. No podem caminar sols.
I mentre caminem, hem de prendre el compromís d’anar al capdavant. No podem retrocedir. N’hi ha que pregunten als defensors dels drets civils “Quan estareu satisfets?” No podrem estar mai satisfets mentre els nostres cossos, cansats per la fatiga del viatge, no puguin trobar allotjament en els motels de les autopistes i en els hotels de les ciutats. No podrem estar satisfets mentre la mobilitat bàsica dels negres consisteixi a passar d’un gueto més petit a un de més gran. No podrem estar mai satisfets mentre un negre de Mississipí no pugui votar i un negre de Nova York cregui que no hi ha res que ell pugui votar. No, no, no estem satisfets, i no estarem satisfets fins que la justícia no baixi rodant com les aigües i l’equanimitat com un corrent poderós.
No oblido pas que alguns de vosaltres heu vingut aquí sortint de gran afliccions i tribulacions. Alguns de vosaltres acabeu de sortir de cel·les estretes. Alguns de vosaltres heu vingut d’àrees en què la vostra demanda de llibertat us va dur a ser colpejats per les tempestes de la persecució i a ser sacsejats pels vents de la brutalitat policial. Vosaltres heu sigut els veterans del sofriment creatiu. Continueu treballant amb la fe que el sofriment immerescut és redemptor.
Torneu a Mississipí, torneu a Alabama, torneu a Geòrgia, torneu a Louisiana, torneu als barris baixos i als guetos de les nostres ciutats del nord, sabent que d’alguna manera aquesta situació pot canviar i canviarà. No ens rebolquem en la vall de la desesperança.
A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.
Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals.”
Tinc el somni que un dia, en els turons vermells de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris d’esclaus seran capaços d’asseure’s plegats a la taula de la germanor.
Tinc el somni que un dia, fins i tot l’estat de Mississipí, un estat desert, recremat per l’escalfor de la injustícia i l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.
Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter.
Tinc un somni avui.
Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans.
Tinc un somni avui.
Tinc el somni que un dia cada vall serà enlairada, cada turó i cada muntanya seran aplanats, els llocs escarpats seran allisats, i els llocs tortuosos seran adreçats, i es manifestarà la glòria del Senyor, i tota carn ho podrà veure.
Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb què torno cap al sud. Amb aquesta fe serem capaços d’excavar de la muntanya de la desesperació una pedra d’esperança. Amb aquesta fe serem capaços de transformar les discòrdies sorolloses de la nostra nació en una preciosa simfonia de germanor. Amb aquesta fe serem capaços de treballar junts, de pregar junts, de lluitar junts, d’anar junts a la presó, de defensar junts la llibertat, sabent que un dia serem lliures.
Aquest serà el dia en què tots els fills de Déu podran cantar, amb un sentit nou, “País meu, és a tu, dolç país de llibertat, a tu que et canto. País en què van morir els meus pares, país orgull de pelegrins, de cada costat de muntanya, que repiqui la llibertat.”
I si Amèrica ha de ser una gran nació, això ha d’arribar a ser veritat. Que repiqui, doncs, la llibertat des del cim dels turons prodigiosos de New Hampshire. Que repiqui la llibertat des de les poderoses muntanyes de Nova York. Que repiqui la llibertat des de les realçades Allegènies de Pensilvània!
Que repiqui la llibertat des de les nevades muntanyes Rocoses de Colorado!
Que repiqui la llibertat des dels cims arquejats de Califòrnia!
Però, no solament això; que repiqui la llibertat des de la Muntanya Pedregosa de Geòrgia!
Que repiqui la llibertat des de la Muntanya Talaia de Tennessee!
Que repiqui la llibertat des de cada turó i cada talpera de Mississipí. De cada costat de muntanya, que repiqui la llibertat.
Quan deixem que la llibertat repiqui, quan deixem que repiqui des de cada vila i cada veïnat, des de cada estat i cada ciutat, podrem accelerar el dia en què tots els fills de Déu, negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, puguin donar-se les mans i cantar les paraules de l’espiritual negre: “Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu Totpoderós, som lliures per fi!”
fragment de la transcripcíó del curs de Lluís M. Xirinacs FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NO VIOLÈNCIA (encara per publicar):
"Un tema més pràctic, més d’aplicació, és el de la violència defensiva. Hi ha dos classes de violència: una defensiva i una altra d’ofensiva. I, evidentment, la gent que no hi entén, o que està moguda per interessos parcials, diu que les condemna totes. Només dir-vos que Gandhi tenia aquest principi: “M’interessa la no violència i lluito per la no violència. Davant de la violència no sóc neutral, sóc amic dels violents defensius”. Passa que tenia un altre mètode per defensar-se, no feia la defensa violenta. Deia una cosa que també és molt còsmica: “Al món hi ha forces naturals, de la naturalesa o de la societat.” Forces molt fortes, per exemple, són les transnacionals o el capitalisme i el comunisme, que van estar gairebé cinquanta anys enfrontats. Quan dues forces molt fortes estan enfrontades violentament, què fas? Si ets valent, intentaràs primer de convèncer, de la no violència, al que ataca i no als que es defensen. Els covards, en el millor dels casos intenten convèncer els defensius violents. O, pitjor, juguen a neutrals, sense distingir la diferència entre atacar i defendre’s. O, encara pitjor, s’arrengleren amb els atacants, com fa la gent vividora, la gent trepadora que sempre es posa a favor del més fort per pujar. Certament, hi ha una línia molt borrosa entre la defensa i l’atac. Gandhi deia: “Jo em poso a favor dels violents defensius. Em guardaré prou de predicar-los la no violència en el moment en què tota la força la necessiten per aguantar a l’altre. Si sóc capaç de fer un exèrcit no violent i posar-lo contra aquest atacador, llavors podré intentar de suggerir-li: tu marxa que el nostre procediment va millor. Però si no sóc capaç d’aguantar els atacants, si jo afebleixo la defensa violenta dels atacats, estic col·laborant amb aquells. I per tant, quan jo resti força al defensor, li caurà a sobre major força de l’atacant.”
A Gandhi li preguntaren una vegada, temptant-lo, “escolta, tu estàs al llit, a casa teva, amb la teva dona i t’entra pel balcó un tipus molt violent i vol violar la teva dona, tu què faries?” Ell va respondre, “si sé i puc, una puntada de peu al lloc on li faci més mal, perquè fugi al més ràpid possible”. Dit d’una altra manera, una mare que té un fill de sis mesos que, gatejant, ha anat a parar al mig de carrer per on baixa un camió que s’ha quedat sense frens, què ha de fer la mare? Donar una empenta al seu fill, encara que li trenqui tres costelles, i enviar-lo a l’altra vorera i intentar salvar-se ella també.
Aquest és un punt important, perquè Gandhi es trobà amb el problema que, com que Occident és tan dogmàtic, els seus amics d’Occident de seguida el criticaven quan alguna cosa no estava d’acord amb el que diu la doctrina teòrica pura. Interpretaven la no violència dogmàticament, tenien una idea mecànica de la no violència. Tot implica l’esperit, tal com deia Sèneca."
Lluís M. Xirinacs. FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NO VIOLÈNCIA.
Enllaç al video Xirinacs al Palau, copia i enganxa:
http://www.tv3.cat/videos/982259
Publica un comentari a l'entrada