divendres

BON VIURE, BON CONVIURE I ECONOMIA EN POQUES PARAULES

Josep Manuel Busqueta, que va ser assessor en matèria econòmica del govern veneçolà i actualment és pastisser en un negoci familiar i membre del col·lectiu Taifa d'Economia crítica, va presentar l'edició de 2012 de l'Agenda Llatinoamericana a Girona.

presentació Agenda Llatinoamericana mundial · Girona from Marc Planagumà [pmn] on Vimeo.


ANY INTERNACIONAL DELS BOSCOS: EL CANVI CLIMÀTIC A LA COMARCA DE LA SELVA

Quan sentim a parlar de canvi climàtic, hi ha qui es pensa que és un tema llunyà, que afecta als pols i a països remots. Però no, és proper, molt proper. Això és el que ens explica una exposició sobre el canvi climàtic a la comarca de La Selva, sí la nostra, a Catalunya, no la tropical no.
El nom de la comarca recorda la quantitat i l'espessor dels boscos que hi havia (silva en llatí significa bosc). Encara podem gaudir de bona part d'aquests boscos, però hem de saber preservar-los per a les generacions futures. INFORMACIÓ I ACCESSOS A LA EXPOSICIÓ a través del Bloc Verd del Montsoriu

dilluns

SUMAK KAWSAY

CARTA PUBLICADA AL PUNT AVUI

Per un món millor

Actualment es fa difícil trobar en diaris i revistes articles que es centrin en temes de solidaritat i amb visió de recerca d'un món més just. Per això full felicitar la decisió dels responsables de la revista Presència d'incorporar al núm. 2068 un monogràfic de 4 pàgines i en color que es fa ressò del concepte Bon viure, bon conviure (Sumak kawsay) recollit i difós per l'Agenda Llatinoamericana Mundial 2012. El bon treball de l'articulista Irene Casellas i les interessants declaracions dels economistes J. Manel Busquets i Arcadi Oliveres ens aporten uns missatges que ens han de fer reflexionar i acompanyar-nos en les nostres accions i decisions personals i col·lectives del dia a dia. Som molts els que treballem en aquest sentit des de la base i ens encoratja veure reflectits els valors que compartim en una publicació de reconegut prestigi. Per això també vull animar els mitjans de comunicació a tractar més sovint i de manera àmplia i detallada, com és el cas, temes de solidaritat, cooperació, justícia, pau, medi ambient, drets humans... més enllà de les notícies diàries centrades en crisis i problemes que semblen no tenir solució, quan adoptant una altra mirada, podem fer coses per canviar les tendències. Arbúcies (Selva).

Enllaç: Coordinadora d'ONG Solidàries.

dimarts

FEM


Vaig veure com retallaven les urgències sanitàries
i com que no estava malalt, no vaig fer res;
vaig veure com retallaven els serveis socials
i com que no tenia problemes, no vaig fer res;
vaig veure com retallaven llocs de treball,
i com que ja me'n sortia, no vaig fer res;
vaig veure com retallaven l'educació,
i com que no tenia fills estudiant, no vaig fer res:
vaig veure com com retallaven la cultura,
i com que tenia tele i futbol, no vaig fer res;
vaig veure com desnonaven uns veïs
i com que no tenia hipoteca, no vaig fer res.

PERÒ un dia van retallar la meva vida, i ja no hi vag ser a temps ...

(adaptació actualitzada d'un text atribuït a Bertolt Brecht)

diumenge

AGENDA 2012: BON VIURE - BON CONVIURE


Nosaltres, el poble sobirà de l'Equador... decidem construir,
Una nova forma de convivència ciutadana, en diversitat i harmonia amb la natura, per assolir el bon viure, el sumak kawsay:
Una societat que respecta, en totes les seves dimensions, la dignitat de les persones i les col·lectivitats:
Un país democràtic, compromès amb la integració llatinoamericana, la pau i la solidaritat amb tots els pobles de la Terra... (Del preàmbul de la Constitució de l'Equador).

L'Estat se sustenta en els valors d'unitat, igualtat, inclusió, dignitat, llibertat, solidaritat, reciprocitat, respecte, complementarietat, harmonia, trasparència, equilibri, igualtat d'oportunitats, equitat social i de gènere en la participació, benestar comú, responsabilitat, justícia social, distribució i redistribució dels productes i bens socials, per viure bé. (Del Capítol segon de la Constitució de Bolívia).


En el nostres països hi ha lluites disperses per aconseguir fites concretes, però hauríem de ser capaços d'arribar a una constitució que guiés l'acció personal i col·lectiva dels catalans a partir d'unir esforços, com ja es comença a fer pel que fa a: organitacions mediambientals, solidàries per la justícia i la pau, moviments d'indignació, plataformes contra les retallades, suport a col·lectius desafavorits, assemblees sobiranistes, entitats en defensa de l'escola, la llengua, la cultura i la nació catalanes, etc. A la Fira d'entitats de l'11 de setembre al Passeig Lluís Companys, davant de l'arc de Triomf, moltes d'aquestes entitats hi eren representades.

dijous

ARA "TOCA" RETALLAR LES URGÈNCIES SANITÀRIES?

Els dirigents polítics catalans, amb la "força" dels vots autonòmics, ens volen fer anar més enrere socialment retallant els serveis d'urgències del CAP Arbúcies i Sant Hilari Sacalm, per centralitzar-ho comarcalment a Santa Coloma de Farners, que per altra banda estem tan endarrerits que no hi ha, ni mai hi ha hagut, servei de transport públic.
Recordem que els serveis del Centre d'Atenció Primària van costar molt temps i esforços d'aconseguir. I ara, per retallar ho posen al sac del que en diuen mesures d'austeritat. No a la retallada sanitària.
Austeriat és l'estalvi que els ciutadans no ens hàgim de desplaçar per anar d'urgències a un centre col·lapsat amb el risc que s'agreugin malalties pel fet de no arribar a temps. Abans hi hauria altres solucions, com per exemple l'estalvi en costos de sous, dietes i pont aeri dels diputats que van Madrid a recollir les engrunes del pa que hem fet aquí; l'estalvi d'eliminar els costos que ens suposa mantenir un Estat que ara té unes infraestrucures i instal·lacions que cadacú (en diuen comunitats autònomes) s'hauria de mantenir i rendabilitzar solet.
Ara, el govern de la Generalitat, amb el suport dels grups que eren a la manifestació del 10J, hauria de mantenir els serveis sanitaris (i en concret el cas que ens ocupa, les urgències), educatius, socials, i treballar decididament,ja, cap a la independència econòmica i política del nostre país. I els del poble, no ens hauríem de fer sentir més?

dimarts

COMPROMÍS AMB UNA PAU JUSTA

Les acampades es van escampant territorialment i es fan noves assemblees. Els indignats s'han d'afegir als compromesos, que ho són de molts anys, i avançar cap a una pau més justa.
A les imatges les acampades de Figueres (Alt Empordà) i Sitges (Garraf).
Suport als catalans doblement indignats: per les injustícies socioeconòmiques i per maltracte nacionalista espanyol.

dissabte

INDIGNATS, GIRONA (21/05/2011)

WEB ACAMPADA GIRONA
CRIDA INFLEXIÓ
ENLLAÇ A DIARI DE GIRONA. AMB VIDEOS.

INDIGNATS, BARCELONA (19/05/2011)

Concentració de Barcelona.
WEB ACAMPADABCN
CONSTRUCCIÓ D'ALTERNATIVES WEB INFLEXIÓ
Dijous, viatjo a Barcelona i vaig a la Plaça de Catalunya a donar el suport i situ. Signatures, cartells, debats, grups de treball. Impressionant. Esperançador.
DEMOCRACIA REAL

dijous

INDIGNAT

El meu suport a la gent que es manifesta i que acampa demostrant la indignació per el mal funcionament del sistema actual i lluitant per a que "un altre món i una altra democràcia siguin possibles"

ARA: Acampades arreu del país

EL PUNT/AVUI: L'acampada a la Plaça de Catqalunya agafa volada"ARTICLE I VIDEO

INDIGNEU-VOS, el pròleg del llibre de Stephan Hessel, darrrer redactor viu (92 anys)de la la Declaració Universal pels Drets Humans

3cat24.cat: Stephane Hessel crida a la insurgència pacífica

diumenge

DIRIA

Avui diria moltes coses, però com que ja estan dites en altres llocs, poso els enllaços:

Sobre la CONFERÊNCIA NACIONAL CATALANA
Sobre l'1 de MAIG, DIA DEL TREBALL
Sobre Ecologia

INSTANT TRADICIONAL


Ho he dit en diverses ocasions i avui ho escric. L'Ajuntament ha d'afavorir de manera més eficient i sostenible les activitats festives populars del poble. Amb els gegants ja ha esdevingut una tradició consolidada, però amb altres sembla que no s'hagi plantejat mai, per exemple:
Avui s'ha fet una fira temàtica centrada amb el tema de BRUIXES I BANDOLERS, i pel que he sentit sembla que es busca continuïtat donat que es basa en les arrels populars d'aquest fet. Bé. No ens enganyem, però. Es fa per motius de promoció econòmica, és clar. Ara cada poble busca en les seves arrels un motiu per atraure gent. Només un parell de setmanes en sé la medieval d'Hostalric, la de pintura a Figueres, la de grecs i romans de l'Escala...
Donat que es fa, i que hi ha calers per llogar un grup de trabucaires del Penedés (quants milers d'€ deuen haver costat?), no seria millor gastar-los en comprar trabucs i vestits i oferir l'activitat a gent que agrada el teatre a Arbúcies.
Igualment, en les Enramades, en contes de llogar batucades cada any, no seria millor dedicar diners en afavorir un grup de timbalers batucaires amb joves arbuciencs?
I afavorir els balls de bastons, que fa alguns anys es va intentar des de l'escola i es va perdre.
I afavorir la formació d'una banda...
Es tracta de comprometre "bolos" en activitats arbucienques, no de regalar res.
Segur que hi ha propostes que poden aglutinar gent i que no es perdin com el malaguanyat ball de garlandes.
El voluntariat també necessita estímuls i reconeixements.
Segur que amb una mica de voluntat es troba el camí. Eps!. Jo, ja estic servit. Només repeteixo una idea que a molts llocs és un fet generalitzat. A la Festa Major, per exemple, gairebé no han de llogar ningú a les activitats tradicionals, la gent del poble hi participa.
I fins i tot aquests grups, acaben sortint de la localitat i representen i promocionen el poble.

De passada us convido a visitar http://aggarbucies.blogspot.com i ho veureu amb el Gegants com exemple.

dimecres

RIGOR AMB LA PÚBLICA (Versió publicada de la carta)

La carta de l'entrada anterior, publicada el dijous 31 de març al diari Ara, la titulen "Rigor amb la pública" i queda així:

Vull exposar una discrepància que per a mi és un error en que molts mitjans cauen fàcilment. Quan un titular diu "El fracàs escolar s’enquista a la pública i dobla el de la concertada" , cal explicar bé la situació perquè no es confongui què és causa i què és efecte. Són afirmacions i titulars que influeixen en moltes famílies en el moment previ a l'inscripció per al curs següent i acaben per fer creure que la causa del fracàs està en un tipus escola.

Si fem anàlisi de composició sociològica veurem que hi ha situacions prèvies que fan que la majoria dels pares que opten per portar els fills a centres privats tenen una formació, uns recursos a casa, unes possibilitats de fer classes i activitats formatives extres. En canvi la situació dels centres públics és més diversa, amb un percentatge molt alt d'alumnes que s'incorporen tardanament al nostre sistema educatiu, amb moltes més dificultats socioeconòmiques, fins i tot alumnes exclosos de centres privats a causa del comportament.
Crec que caldria fer no només una anàlisi dels resultats globals, sinó també que es tingués en compte els punts de partida i el procés. Aleshores consideraríem un èxit els alumnes estrangers que aprenen a comunicar-se amb una llengua molt diferent i que són capaços d'iniciar una integració, o els alumnes de famílies que assoleixen aprenentatges a nivell molt satisfactori després de superar moltes adversitats.


Ja sé que quan s'envia un carta ha de passar pels criteris d'edició. Però vull que no es perdi un fet important que volia trasnmetre: un alumne amb bones expectatives familiars a l'escola pública pot tenir èxit com si anés a un centre privat, i a més haurà guanyat en altres aspectes pel fet de viure situacions diverses i veure'n d'adverses.

diumenge

EN DEFENSA DE L'ESCOLA PÚBLICA

Sr Director
Diari Ara
En el poc temps de vida del diari "Ara" he pogut comprovar satisfactòriament la importància que doneu als continguts sobre educació. En l'edició del divendres 25, malgrat la bona qualitat de la major part dels articles, vull exposar una discrepància que per a mi és un error en que molts mitjans caieu fàcilment. Quan un titular diu "El fracàs escolar s’enquista a la pública i dobla el de la concertada" , o expressions similars, cal explicar bé la situació perquè no es confongui què és causa i què és efecte. Són afirmacions i titulars que influeixen en moltes famílies en moments previs a les inscripcions per al curs següent i acaben per fer creure que la causa del fracàs està en un tipus escola. La qual cosa acaba per marcar tendència i fer estadísticament certa l'afirmació però no es desvetlla l'origen, les causes reals.
Si fem anàlisi de composició sociològica veurem que hi ha situacions prèvies que fan que la majoria dels pares que opten per portar els fills a centres privats tenen una formació, uns recursos a casa, unes possibilitats de fer classes i activitats formatives extres. En canvi la situació dels centres públics és més diversa, amb un percentatge molt alt d'alumnes que s'incorporen tardanament al nostre sistema educatiu, amb moltes més dificultats socioeconòmiques, fins i tot alumnes exclosos de centres privats a causa del comportament.
Crec que caldria no només una anàlisi dels resultats globals, sinó també que es tingués en compte els punts de partida i el procés. Aleshores veuríem com un èxit que alumnes estrangers aprenen a comunicar-se amb una llengua molt diferent i són capaços d'iniciar una integració, que alumnes de famílies amb pocs recursos aprenen tant com poden i alumnes que assoleixen aprenentatges a nivell molt satisfactori havent superat moltes adversitats. Veuríem com uns centres públics migrats de recursos compensen, encara que sigui parcialment, mancances per un mal repartiment dels recursos públics. L'escola pública ha de generar moltes expectatives que en altres entorns ja es donen per suposades.
La rigurositat que ha començat a demostrat el seu diari, mereixeria aprofundir i desvetllar què hi ha al darrere d'aquest fet anomenat per la vostra redacció "enquistament".

DECREIXEMENT SI US PLAU, PER FORÇA

Fa temps que el món ecologista les veia a venir si no es canviava de rumb. Usos sotenibles dels recursos i producció al servei humà. A les bones no es va fer. Per tant, ara toca per força. I aquest article de R. Alcoberro ho reflecteix molt bé.
El model econòmic actual no és l'únic possible. És una construcció humana fonamentada en falsetats. La gravetat no la podem canviar, ni ens convé; el model econòmic l'hem de canviar.

divendres

ECONOMIA I ECOLOGIA (II)

Me n'adono que fa dos anys vaig escriure unes reflexions sobre
ECOLOGIA I ECONOMIA. Avui la frase que em ve al cap és d'aquelles de "Perdoneu, però algú hi havia de dir":
"Les Ciències Econòmiques no són ni ciències ni econòmiques", amb perdó dels economistes de bona fe, que n'hi deu haver, per descomptat. I expressat en una versió més suau: actualment les Ciències Econòmiques són menys científiques i menys econòmiques.

Ni Cièntífiques. El paradigma científic aplicat a les Ciències Naturals, té raó de ser, per orígen, continuïtat i eficàcia. La llei de la gravetat no falla, ni les lleis dels fenòmens elèctrics, ni els d'altres processos físico-químics. El desenvolupament tecnològic n'és una evidència. I tot i això tenen el seu grau d'incertesa en alguns casos. L'exemple més fàcil de posar és el de les prediccions meteorològiques.

Però aplicat a l'Humanisme, té un punt de contradicció. Hi ha llibertat? El neoliberalisme predica la llibertat de mercadeig, en fa regles i a més, si li van, en contra no les compleix. Proclama la no intervenció de l'estat i la vol quan el sistema li falla (crisi i a cobrar de la butxaca pública). No pot ser objecte de ciència. Pot haver-hi aproximacions estadístiques (les Matemàtiques són ciències exactes), però de seguida els resultats són manipulats informativament. La més bàsica de totes les "lleis econòmiques", la de l'oferta i la demanda, el món de "l'economia" se la salta. Vegis l'origen d'aquesta crisi anunciada: hi ha més oferta que demanda, hi ha més deutes que diners. Amb això les àvies i els avis ja ens deien que no havíem d'estirar el braç que la màniga.

Ni Econòmiques. No segueixen unes normes per a que el funcionamt de la nostra "casa" plantària vagi bé. No tenen en compte les regles de l'ecologia. No sé si el nostre jovent ho arribarà a parendre, però una època la paràula econòmic tenia el significat de barat, de bona relació qualitat-preu.
Economia social era el concepte primitiu de les caixes d'estalvi, amb un revertir dels beneficis a la societat. Ara, amb el pretext de la crisi, provoquen la seva desaparició.
Ara, fins i tot es manipula la paraula ecologia per entabanar el consumidor. Ara diuen que hem de canviar el sistema d'enllumenat per motius d'estalvi energètic. O canviar els electrodomèstics, o canviar de cotxe. Si toca renovació per envelliment, evidentment que sí. Però en molts casos el que es busca és "incentivar el consum" perquè un sector productiu faci negoci. I al capdamunt de la piràmide sempre hi ha els mateixos de sempre.

En alguns casos en contes de canviar el contingut, canvien el nom i parlen de Facultat d'Economia i Empresa. Tan se val. El model haurà de canviar perquè és insostenible.

Què fer mentrestant? No estirar més el braç que la màniga, tendir al comerç just, al consum responsable, a la banca ètica (qui pugui)... i adoptar posicions de canvi social. Empreses sostenibles i solidàries, cooperatives, intervenció de l'estat transparent i socialment justa, decreixement i manteniment en relació a una pejada ecològica que no sobrepassi 1 planeta Terra. Algun dia arribarà, i pacíficament. Hi hem de creure, hi hem de treballar.

dissabte

APUNTS. Neofeudalisme? Més reflexions, ara arran de les Caixes, els Bancs... i el Barça.

1. Crec en el cooperativisme com a complement dels sistemes públics de prestació de serveis. Però el neoliberalisme no, clar. Només creu en l'individualisme i la competitivitat. Sovint d'escassa competència, només hem de veure els problemes que tenim amb empreses privades o privatitzades (telefòniques, correus, etc...). La llibertat de l'engany. Tenen futur les cooperatives?

2. Les Caixes d'Estalvis eren un model d'arrels cooperatives. Sense amo. Amb participació, i en alguns temps, fins i tot representació dels usuaris. Van créixer. Alguna va crear bancs o ens paral·lel per pode entrar amb més força al joc borsari. Però això no podia ser. Debilitant caixes, enfortint bancs... un camí perdut. ho recuperarem?

3. Alerta. El símbol més representatiu de Catalunya i més enllà, el BArça, Ara amb valors morals forts en aquesta jongla econòmica també està en perill. És un dels pocs clubs sense "propietari particular". Bé això de Qatar potser és el primer pas, que no avançarà mentre la Masia vagi bé, però a la que faltin fixatges...

4. NOMS: Botin. Borbon. Casa Halauita, Feiner,... Morgan, Rockefeller, Rushchid,Ekkelstone, ... Família Bin laden, Casa Saudita, ..... no són les grans senyors?
Sota seu no hi ha molts polítitcs i tècnics que en el camp de batalla borsari no hi ha conseqüencies que dixem morts de malalties i gana a milions de persones arreu del món.

4. I els "polítics pocpolítics" no són els servidors que miren cap amnut i no cap als iguals o avall.

La Política és massa important pequè estígui en mans dels pocpolítics. Ho saben molt bé els adinerats que la controlen i controlen mitjans de comunicació i exèrcit. Fomenten els pocpolítics de cul llogat i arraconen els de la polis al servei de tots.

5. I els poble veïns es revel·len, però alerta qui els manipula. I nosaltres, alerta qui ens manipula.

diumenge

APUNTS. NEOFEUDALISME? Reflexions d'un 30 de gener, dia de la mort de M. Gandhi

Al final de l'escrit de la darrera entrada feia referència al concepte NEOFEUDALISME, m'he adonat -i m'han fet adonar- que aniria bé comparir algunes reflexions que espero aclaridores.

1. Estem en un petit racó de món, a la vall d'Arbúcies, en el nostre present, amb la seva història, amb les nostres dinàmiques, les construccions materials i immaterials (algunes considerades patrimoni), etc... que ens en fan memòria i que ens donen identitat. El Castell n'és un símbol i es va construir en una època on el sistema ha rebut el nom de "feudalisme". D'aquí haver aprofitat l'avinentesa.
Les visions romàntiques dels castell, entre les quals incloc les meves, no han de deixar de fer-nos pensar en les realitats i desigualtats viscudes. De la mateixa que una visió romàntica naturalista (i ecologista)no ens amaga les cadenes tròfiques i les relacions cruentes entre moltes bèsties. Nosaltres, però, som -o esdevenim- humans.

2. No estem aïllats. Menys en aquest món global. Tots mirem de subsistir (pa) i, a més gaudir (roses *). Una cosa que hem de valorar. En vida dels nostres avantpassats va predominar el patir.

(*) L'expressió "PA I ROSES" és un lema sindicalista que Ken Loach va recuperar (2000) per donar títol a un film seu de denúcis de les condicions laborals dels immigrants a EUA, quan aquí aquest fenomen era incipient. TRAILER

3. Fins no fa massa, Arbúcies es caracteritzava (amb una majoria popular expressada en les urnes) per la seva singularitat de resistir-se a les batzegades del sistema que es va imposant a nivell global, que a nivell econòmic, l'estem anomenant neoliberalisme (per matios evolutius dels canvis capitalistes o socialdemòcrates - aquests darrers més aviat a l'àmbit europeu). Les coses han canviat i ara sembla que hi ha més conformisme i fins i tot posar-s'hi de cares (o d'esquenes si els pantalons són abaixats, i perdoneu la imatge que es genera, però , oi que és entenedora?).

4. Quan a l'Estat Espanyol encara no hem superat els efectes de la dictadura, encara no havíem arribat a les prestacions socials de països amb tradició democratica (preneu com exemple d'actualitat la jubiliació als 60 de França retardable a 62 i la del Reino de España, por la gracia de Franco, de 65 a 67), ens les retallen i a més toca el rebre a entitats tan nostrades com les caixes.

5. Bé, i algú dirà. Què hi te a veure això amb el títol? Jo almenys hi veig relació. Hi ha una capa poderosa econòmicament, que seguint el joc neoliberal sota la batuta de Harvard (¿no hi ha un conseller actual que n'ha estat professor?). Bé, hi ha uns dirigents econòmics que es van situar al capdavant de les Caixes, (entitats inicialment entitats socials, sense amo, amb cert control dels ususaris...) i van jugar amb els diners dels treballadors (com els bancs, però ai! que enganyat anava jo, que ho veia com exemple de futur cooperativista). Més encara, alguna caixa "més llesta" va crear amb cert "criteri" de futur una entitat bancària que ha en tot això n'ha soriti guanyadora i capdevantera (però ja no és l'entitat que ens podíem sentir més partícips). D'alguna manera és com aquell gerent que es va quedant amb el negoci poc a poc. I Ara que s'ha provocat la crisi (perquè no ho dubteu, els poderosos ho sabien que acabaria així)les cadenes de lleis origindes pel FMI i el Banc Mundial - Europa - Espanya - Generalitat condueixen cap a pèrdues socials i retallades serveis públics.... Per acabar aquest apartat recordem els lligams entre la que se suposava la nostra i que cada dia teníem més a prop. Recordem però antics directius i alguna empleada excepcional.
Ara ja tenim situats "l'alta noblesa", que de noblesa ètica poca (buscant molt potser trobaríem alguna honrosa excepció, no vull generalitzar excessivament).Alguns patrocinis i mecenantges els renten la cara, però ... segons el meu punt de vista és la obligació de retornar a la societat part dels beneficis que en treuen. Cert és que molts, ni això.

6. I aquí la meva crítica deguda a la decepció acumulada: molts dels que es mouen en política s'han posat de cares a aquest "joc". L'anomenada dreta, ja es mou en el seu camp habitual. Però des del que "queda" de l'esquerra, no m'ésperava una claudicació tan ràpida i vergonyosa. De petit mai em va agradar el "momopoly" i a la butifarra no vaig passar de jugar amb grans de moresc. Han quedat enlluernats pels palaus i les escales que pugen als pisos més alts. Eps! A mi també m'agraden els palaus. Fa poc més d'un any vaig visitar el Presidencial de Cuba, convertit en museu del poble i de la revolució que no ha pogut madurar bé.

7. M'he adonat ara, algú em dirà que he tardat molt, que molta política és un "oli" per a que les coses funcionin segons els interessos d'uns pocs i per controlar el que el poble no s'esveri massa (no quedaria bé haver de treure els tancs al carrer). De fet, potser, l'expressió no hauria de ser que me n'he adonat ara. Més aviat és que pensava que les coses podien canviar en un altre sentit. ¿Què és el potencial de difusió del que escric comparat amb el dels grans mitjans? Molts escriuen més i millor que jo i veig el poc cas que els fan.

8. Veure com càrrecs electes que se'ls presuposaria propers ni es recorden del poble (i afegiria, ni tan sols dels seus mestres) quan tenen en safata un pretex ben important per compartir moments significatius (concert d'inauguració de les obres del castell), decep... i, arribats a una certa edat, emprenya. Més quan les coses es poden fer, s'havien fet, d'altres maneres.

9. Moltes vegades diem. Mai s'havia estat tan bé. Ara vivim les utopies dels nostres avis!. Les meves reflexions van per no anar enrera. I això només serà si ens n'adonem. La roda de l'evolució (re-evolució) segueix girant, i ara potser estem en un punt que recula. I hem de lluitar, verbalment, pacíficament, avui també que commemorem el deia de la Noviolència i la Pau, perquè el punt central vagi avançant. No fos cas que la roda quedés enfangada (a)o reventés (b).

a) Per condicions externes, insostenibilitat del planeta.
b) Per pressions internes, del propi sistema.

dimecres

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

A PROPÒSIT DE LA INAUGURACIÓ DEL CASTELL DE MONTSORIU, QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

Fa uns dies m’assabento que el dissabte 29 de gener es fa la inauguració de les obres de restauració del Castell de Montsoriu, amb visita, actuació de l’Orquestra Jove de La Selva i els actes protocolaris pertinens. Com molta gent del poble hi estic interessat i m’adreço a buscar informació a través dels mitjans habituals, per veure si s’ha de fer alguna gestió per inscriure’s, perquè acostumat a la bona organització d’anteriors actes creia que aniria de manera semblant. Ah!, però em trobo amb la sorpresa que em diuen que s’hi ha d’anar amb invitació, que és restringit. Restringit? Però si fins ara l’accés només era restringit per raons de seguretat, però quan es feia una celebració era un acte popular, amb participacio oberta a persones i entitats dels pobles del voltants, dels que estimem i vivim el dia a dia vora el Castell. Encara recordo fa uns anys el dinar popular amb actuació del’orquestra.

Què està canviant, què ens està passant? Formo part d’una associació ambientalista que ocasionalment acompanya a gent al Castell de manera desinteressada. Treballo en un centre educatiu que porta el nom del Castell i derrere meu hi han pujat centenars de joves en diferents excusions que hem fet. I no demano cap privilegi per mi. He vist com molta gent del meu entorn ha fet moltes accions pel castell i es mereixien, ens mereixem, si més no, ser tinguts en compte: grups excursionistes, les colles que acompanyen els gegants d’Arbúcies i de Breda, els que han organitzat sardanes o altres balls, qui hagi participat organitzant o ajudant a ambientar, com a feina o voluntàriament, etc... Crec que tots som mereixedors de ser tinguts en compte i no ser sotmesos a cap restrició decidida pels que provisionalment administren els nostres impostos i que prioritzen fer un acte social obert a la premsa.

Què fan els polítics amb responsabilitats de govern? Quins criteris donen als seus tècnics perquè s’organitzi d’aquesta manera. Em poden donar moltes raons, me les imagino, però dic ja a l’avançada que em seran excuses de mal pagador.

Sí, ja ho sé. Diuen que ja faran jornades de portes obertes. Ja sé que s’ha fet i es continuarà fent. Però els que hem trepitjat el castell del dret i del revés no ens ve d’una visita. És la significació, i decepció, de veure com el que en altres temps era una festa compartida, esdevé un acte restringit. És la decepció i disgust de veure que les tendències actuals en política local i nacional, influides per directrius més globals, són aquestes. No em vull ni imaginar –pensant en el passat del Castell- que estem més a prop d’un neofeudalisme que d’una democràcia.

Com, més o menys, diu algú: ho sento, però ho havia de dir.

dissabte

BIOGRAFIA D'UNA PACIFISTA


Documental de la Biografia de Joan Baez *****
Vida, pensament i acció de la cantant d'arrels mexicanes Joan Baez. El seu missatge segueix essent actual i ens encoratja, la seva presència ha guanyat maduresa i les cançons que interpreta segueixen omplint el cor de qui vol escoltar-les.
Aquest gener complirà setanta anys i el dia 30 és el dia de la Noviolència i la Pau (63è aniversari de la mort de Gandhi): un motiu per recordar-ho.
WIKIBIOGRAFIA
És de destadar l'ambient cultural i pacifista amb la mare, Joan Chandos Bridge, professora de literatura i el pare, Albert Baez, físic compromès amb les causes justes.