diumenge, 30 de gener de 2011

APUNTS. NEOFEUDALISME? Reflexions d'un 30 de gener, dia de la mort de M. Gandhi

Al final de l'escrit de la darrera entrada feia referència al concepte NEOFEUDALISME, m'he adonat -i m'han fet adonar- que aniria bé comparir algunes reflexions que espero aclaridores.

1. Estem en un petit racó de món, a la vall d'Arbúcies, en el nostre present, amb la seva història, amb les nostres dinàmiques, les construccions materials i immaterials (algunes considerades patrimoni), etc... que ens en fan memòria i que ens donen identitat. El Castell n'és un símbol i es va construir en una època on el sistema ha rebut el nom de "feudalisme". D'aquí haver aprofitat l'avinentesa.
Les visions romàntiques dels castell, entre les quals incloc les meves, no han de deixar de fer-nos pensar en les realitats i desigualtats viscudes. De la mateixa que una visió romàntica naturalista (i ecologista)no ens amaga les cadenes tròfiques i les relacions cruentes entre moltes bèsties. Nosaltres, però, som -o esdevenim- humans.

2. No estem aïllats. Menys en aquest món global. Tots mirem de subsistir (pa) i, a més gaudir (roses *). Una cosa que hem de valorar. En vida dels nostres avantpassats va predominar el patir.

(*) L'expressió "PA I ROSES" és un lema sindicalista que Ken Loach va recuperar (2000) per donar títol a un film seu de denúcis de les condicions laborals dels immigrants a EUA, quan aquí aquest fenomen era incipient. TRAILER

3. Fins no fa massa, Arbúcies es caracteritzava (amb una majoria popular expressada en les urnes) per la seva singularitat de resistir-se a les batzegades del sistema que es va imposant a nivell global, que a nivell econòmic, l'estem anomenant neoliberalisme (per matios evolutius dels canvis capitalistes o socialdemòcrates - aquests darrers més aviat a l'àmbit europeu). Les coses han canviat i ara sembla que hi ha més conformisme i fins i tot posar-s'hi de cares (o d'esquenes si els pantalons són abaixats, i perdoneu la imatge que es genera, però , oi que és entenedora?).

4. Quan a l'Estat Espanyol encara no hem superat els efectes de la dictadura, encara no havíem arribat a les prestacions socials de països amb tradició democratica (preneu com exemple d'actualitat la jubiliació als 60 de França retardable a 62 i la del Reino de España, por la gracia de Franco, de 65 a 67), ens les retallen i a més toca el rebre a entitats tan nostrades com les caixes.

5. Bé, i algú dirà. Què hi te a veure això amb el títol? Jo almenys hi veig relació. Hi ha una capa poderosa econòmicament, que seguint el joc neoliberal sota la batuta de Harvard (¿no hi ha un conseller actual que n'ha estat professor?). Bé, hi ha uns dirigents econòmics que es van situar al capdavant de les Caixes, (entitats inicialment entitats socials, sense amo, amb cert control dels ususaris...) i van jugar amb els diners dels treballadors (com els bancs, però ai! que enganyat anava jo, que ho veia com exemple de futur cooperativista). Més encara, alguna caixa "més llesta" va crear amb cert "criteri" de futur una entitat bancària que ha en tot això n'ha soriti guanyadora i capdevantera (però ja no és l'entitat que ens podíem sentir més partícips). D'alguna manera és com aquell gerent que es va quedant amb el negoci poc a poc. I Ara que s'ha provocat la crisi (perquè no ho dubteu, els poderosos ho sabien que acabaria així)les cadenes de lleis origindes pel FMI i el Banc Mundial - Europa - Espanya - Generalitat condueixen cap a pèrdues socials i retallades serveis públics.... Per acabar aquest apartat recordem els lligams entre la que se suposava la nostra i que cada dia teníem més a prop. Recordem però antics directius i alguna empleada excepcional.
Ara ja tenim situats "l'alta noblesa", que de noblesa ètica poca (buscant molt potser trobaríem alguna honrosa excepció, no vull generalitzar excessivament).Alguns patrocinis i mecenantges els renten la cara, però ... segons el meu punt de vista és la obligació de retornar a la societat part dels beneficis que en treuen. Cert és que molts, ni això.

6. I aquí la meva crítica deguda a la decepció acumulada: molts dels que es mouen en política s'han posat de cares a aquest "joc". L'anomenada dreta, ja es mou en el seu camp habitual. Però des del que "queda" de l'esquerra, no m'ésperava una claudicació tan ràpida i vergonyosa. De petit mai em va agradar el "momopoly" i a la butifarra no vaig passar de jugar amb grans de moresc. Han quedat enlluernats pels palaus i les escales que pugen als pisos més alts. Eps! A mi també m'agraden els palaus. Fa poc més d'un any vaig visitar el Presidencial de Cuba, convertit en museu del poble i de la revolució que no ha pogut madurar bé.

7. M'he adonat ara, algú em dirà que he tardat molt, que molta política és un "oli" per a que les coses funcionin segons els interessos d'uns pocs i per controlar el que el poble no s'esveri massa (no quedaria bé haver de treure els tancs al carrer). De fet, potser, l'expressió no hauria de ser que me n'he adonat ara. Més aviat és que pensava que les coses podien canviar en un altre sentit. ¿Què és el potencial de difusió del que escric comparat amb el dels grans mitjans? Molts escriuen més i millor que jo i veig el poc cas que els fan.

8. Veure com càrrecs electes que se'ls presuposaria propers ni es recorden del poble (i afegiria, ni tan sols dels seus mestres) quan tenen en safata un pretex ben important per compartir moments significatius (concert d'inauguració de les obres del castell), decep... i, arribats a una certa edat, emprenya. Més quan les coses es poden fer, s'havien fet, d'altres maneres.

9. Moltes vegades diem. Mai s'havia estat tan bé. Ara vivim les utopies dels nostres avis!. Les meves reflexions van per no anar enrera. I això només serà si ens n'adonem. La roda de l'evolució (re-evolució) segueix girant, i ara potser estem en un punt que recula. I hem de lluitar, verbalment, pacíficament, avui també que commemorem el deia de la Noviolència i la Pau, perquè el punt central vagi avançant. No fos cas que la roda quedés enfangada (a)o reventés (b).

a) Per condicions externes, insostenibilitat del planeta.
b) Per pressions internes, del propi sistema.

dimecres, 26 de gener de 2011

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

A PROPÒSIT DE LA INAUGURACIÓ DEL CASTELL DE MONTSORIU, QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

Fa uns dies m’assabento que el dissabte 29 de gener es fa la inauguració de les obres de restauració del Castell de Montsoriu, amb visita, actuació de l’Orquestra Jove de La Selva i els actes protocolaris pertinens. Com molta gent del poble hi estic interessat i m’adreço a buscar informació a través dels mitjans habituals, per veure si s’ha de fer alguna gestió per inscriure’s, perquè acostumat a la bona organització d’anteriors actes creia que aniria de manera semblant. Ah!, però em trobo amb la sorpresa que em diuen que s’hi ha d’anar amb invitació, que és restringit. Restringit? Però si fins ara l’accés només era restringit per raons de seguretat, però quan es feia una celebració era un acte popular, amb participacio oberta a persones i entitats dels pobles del voltants, dels que estimem i vivim el dia a dia vora el Castell. Encara recordo fa uns anys el dinar popular amb actuació del’orquestra.

Què està canviant, què ens està passant? Formo part d’una associació ambientalista que ocasionalment acompanya a gent al Castell de manera desinteressada. Treballo en un centre educatiu que porta el nom del Castell i derrere meu hi han pujat centenars de joves en diferents excusions que hem fet. I no demano cap privilegi per mi. He vist com molta gent del meu entorn ha fet moltes accions pel castell i es mereixien, ens mereixem, si més no, ser tinguts en compte: grups excursionistes, les colles que acompanyen els gegants d’Arbúcies i de Breda, els que han organitzat sardanes o altres balls, qui hagi participat organitzant o ajudant a ambientar, com a feina o voluntàriament, etc... Crec que tots som mereixedors de ser tinguts en compte i no ser sotmesos a cap restrició decidida pels que provisionalment administren els nostres impostos i que prioritzen fer un acte social obert a la premsa.

Què fan els polítics amb responsabilitats de govern? Quins criteris donen als seus tècnics perquè s’organitzi d’aquesta manera. Em poden donar moltes raons, me les imagino, però dic ja a l’avançada que em seran excuses de mal pagador.

Sí, ja ho sé. Diuen que ja faran jornades de portes obertes. Ja sé que s’ha fet i es continuarà fent. Però els que hem trepitjat el castell del dret i del revés no ens ve d’una visita. És la significació, i decepció, de veure com el que en altres temps era una festa compartida, esdevé un acte restringit. És la decepció i disgust de veure que les tendències actuals en política local i nacional, influides per directrius més globals, són aquestes. No em vull ni imaginar –pensant en el passat del Castell- que estem més a prop d’un neofeudalisme que d’una democràcia.

Com, més o menys, diu algú: ho sento, però ho havia de dir.

dissabte, 1 de gener de 2011

BIOGRAFIA D'UNA PACIFISTA


Documental de la Biografia de Joan Baez *****
Vida, pensament i acció de la cantant d'arrels mexicanes Joan Baez. El seu missatge segueix essent actual i ens encoratja, la seva presència ha guanyat maduresa i les cançons que interpreta segueixen omplint el cor de qui vol escoltar-les.
Aquest gener complirà setanta anys i el dia 30 és el dia de la Noviolència i la Pau (63è aniversari de la mort de Gandhi): un motiu per recordar-ho.
WIKIBIOGRAFIA
És de destadar l'ambient cultural i pacifista amb la mare, Joan Chandos Bridge, professora de literatura i el pare, Albert Baez, físic compromès amb les causes justes.