RECORDANT EL PRIMER CAMPAMENT DE RECERCA ALS AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ FA 30 ANYS

Fa 30 anys del primer Campament de recerca dels Aiguamolls de l’Empordà. 1983-2013

Publicat al BUTLLETÍ IAEDEN núm. 51, pàg. 15 a 18. 

Vull manifestar  d’entrada que la inevitable nostàlgia que provoca el record no és l’objectiu d’aquest article. La finalitat d’aquestes ratlles, sí , en canvi, és compartir la memòria d’unes vivències passades, però per sobre de tot,  reconèixer la tasca dels diferents grups organitzadors que, superant dificultats,   han donat continuïtat als campaments. També  vull encoratjar els necessaris relleus per a seguir oferint aquest servei als nostres infants i joves. Servei  que alhora és acció de lluita permanent en defensa del medi i del país.

L’any anterior ja va haver-hi un primer intent de muntar un campament de natura, però després d’iniciar-ne la preparació,  la situació legal encara no feu possible situar-lo als Aiguamolls i el vam organitzar al curs alt de la Muga, a Albanyà (vegeu Butlletí IAEDEN 106, estiu 2001, pag. 23 a 26). La iniciativa donà fruits i  creà unes sinergies que agrupà els esforços de la IAEDEN amb  l’Associació de Naturalistes de Girona, l’ADAC (Associació d’antics Alumnes de Català, després Associació d’Acció Cultural gironina), i l’Ajuntament de Girona.  Totes les entitats coincidíem en que eren necessàries accions educatives que  complementessin la lluita per a la salvaguarda de la natura i la defensa del país.  

Així que hivern i primavera de 1983 foren temps de preparatius i reunions a Figueres i a Girona. Trobades dels impulsors per preveure la logística, dels monitors per definir les activitats, per fer la difusió, per organitza la intendència, etc., i un cop fetes les inscripcions fer reunions amb pares,mares,  nois i noies per posar en comú el projecte. 

Tot ho vam tenir a punt  per començar l’aventura un 11 de juliol i no parar fins el 23 del mateix mes.

La proposta en aquells anys era molt singular i goso qualificarla d’avançada.  Impulsava la cooperació, la participació assembleària en la gestió del dia a dia dels nois i noies,  la presa de decisions en poder triar entre una diversa oferta de  tallers, el compromís amb els objectius comuns compartits, afavoria l’autonomia,  la reflexió i la descoberta, els bons hàbits,  l’emoció i la pertinença al col·lectiu.  I finalment, posava en pràctica accions en favor del medi i del país, amb projecció i difusió. En definitiva, un plantejament molt més madurat respecte l’experiència de l’any anterior.

Les tendes estaven situades en terrenys de l’Armentera, vora el riu Fluvià perquè encara la situació legal seguia sense estar prou clara, però no va impedir poder desplaçar els nois i noies a diferents indrets dels aiguamolls, a  peu o en bicicleta.  

Com que hi havia una setantena de nois i noies era necessari treballar en grups, i en molts casos, de manera diversificada i  rotatòria. A més, havíem de ser coherents i evitar la pressió humana en certs indrets.  No podíem trencar la calma i era necessari integrar-nos nosaltres al medi i marxar sense deixar rastre.  Tot això fou possible gràcies a un equip estable d’onze persones i l’ajut de col·laboradors ocasionals.

Em venen les imatges del treball de camp amb els grups de grans, desplaçant-nos amb bicicleta ara als arrossars, després a la platja  o a la Massona, i recordo molt vivament l’excursió a Vilaüt fent un bivac al voltant de les magnífiques alzines que creixen entorn de formacions granítiques amb la serra de Verdera com a teló de fons.

Les tardes, sota l’ombra dels pollancres, després de l’endreça i el repòs, arribava el moment de treball de laboratori, de tallers i  racons (confecció d’aquascopis i aspiradors per capturar invertebrats, herbari, construcció d’un aquari, biblioteca, poesia, confecció de murals, tapís). Un dia, una colla ens van sorprendre amb un projecte espontani  d’una maqueta sobre el terreny aprofitant l’aigua sobrera de la cuina. D’un dels tallers en va sortir el símbol del campament: una senyera amb una cigonya volant amb les ales ben obertes que recollia els objectius de natura i país esmentats abans, i l’anhel que es va respirar a tothora: “.. i que tornin les cigonyes blanques”  .

Unes accions molt recordades són l’alliberament d’unes tortugues en una bassa propera i la participació en l’anellament d’ocells a l’illa Caramany que comportava una breu, però emocionant, estona de desplaçament amb una petita barca.Els vespres de vetllada eren molt esperats sigui amb actes preparats per alguns tallers, sigui amb oferiments d’animació. Se’m barregen els records, però allà hi eren presents en forma de contes, cançons o representacions: la versió del la llegenda de El Bruel de Castelló de Mª Angels Anglada , històries d’estels (amb algun intent d’observació), el discurs de l’indi Seattle, les melodies de l’Àngel Daban o el grup Tripijoc.

I cada matí ens despertaven suaument els cants aflautats dels abellarols que niaven a les ribes del Fluvià per iniciar les activitats quotidianes que m’estalviaré d’explicar.

I arribat el darrer dia, el més important no era que els pares venien a recollir els fills sinó que finalment hi havia públic per a mostrar l’exposició preparada amb gran interès o la reproducció dels Aiguamolls. Les vivències ja les podien anar explicant durant el camí de tornada.

L’experiència,  amb el marc teòric que la fonamentava, va ser recollida per Joaquim Franch en el llibre El lleure com a projecte que va guanyar el premi Artur Martorell l’any 1985 i editat per l’aleshores recent recuperada Generalitat de Catalunya. Animo i recomano consultar-lo a tothom qui es dediqui a  l’educació, especialment en el lleure. Em faig meves les paraules publicades a  Educació Social Revista d’intervenció socioeducativa (2012), núm.50 pg. 67-68 on fa memòria del 25è aniversari de la mort d’en Quim i diuen: “Tot i el temps transcorregut, els ele­ments estructuradors del llibre conti­nuen tenint validesa per a tots aquells que vulguin aprofundir en l’anàlisi de la pràctica educativa en contextos de lleu­re educatiu”