diumenge

APUNTS. NEOFEUDALISME? Reflexions d'un 30 de gener, dia de la mort de M. Gandhi

Al final de l'escrit de la darrera entrada feia referència al concepte NEOFEUDALISME, m'he adonat -i m'han fet adonar- que aniria bé comparir algunes reflexions que espero aclaridores.

1. Estem en un petit racó de món, a la vall d'Arbúcies, en el nostre present, amb la seva història, amb les nostres dinàmiques, les construccions materials i immaterials (algunes considerades patrimoni), etc... que ens en fan memòria i que ens donen identitat. El Castell n'és un símbol i es va construir en una època on el sistema ha rebut el nom de "feudalisme". D'aquí haver aprofitat l'avinentesa.
Les visions romàntiques dels castell, entre les quals incloc les meves, no han de deixar de fer-nos pensar en les realitats i desigualtats viscudes. De la mateixa que una visió romàntica naturalista (i ecologista)no ens amaga les cadenes tròfiques i les relacions cruentes entre moltes bèsties. Nosaltres, però, som -o esdevenim- humans.

2. No estem aïllats. Menys en aquest món global. Tots mirem de subsistir (pa) i, a més gaudir (roses *). Una cosa que hem de valorar. En vida dels nostres avantpassats va predominar el patir.

(*) L'expressió "PA I ROSES" és un lema sindicalista que Ken Loach va recuperar (2000) per donar títol a un film seu de denúcis de les condicions laborals dels immigrants a EUA, quan aquí aquest fenomen era incipient. TRAILER

3. Fins no fa massa, Arbúcies es caracteritzava (amb una majoria popular expressada en les urnes) per la seva singularitat de resistir-se a les batzegades del sistema que es va imposant a nivell global, que a nivell econòmic, l'estem anomenant neoliberalisme (per matios evolutius dels canvis capitalistes o socialdemòcrates - aquests darrers més aviat a l'àmbit europeu). Les coses han canviat i ara sembla que hi ha més conformisme i fins i tot posar-s'hi de cares (o d'esquenes si els pantalons són abaixats, i perdoneu la imatge que es genera, però , oi que és entenedora?).

4. Quan a l'Estat Espanyol encara no hem superat els efectes de la dictadura, encara no havíem arribat a les prestacions socials de països amb tradició democratica (preneu com exemple d'actualitat la jubiliació als 60 de França retardable a 62 i la del Reino de España, por la gracia de Franco, de 65 a 67), ens les retallen i a més toca el rebre a entitats tan nostrades com les caixes.

5. Bé, i algú dirà. Què hi te a veure això amb el títol? Jo almenys hi veig relació. Hi ha una capa poderosa econòmicament, que seguint el joc neoliberal sota la batuta de Harvard (¿no hi ha un conseller actual que n'ha estat professor?). Bé, hi ha uns dirigents econòmics que es van situar al capdavant de les Caixes, (entitats inicialment entitats socials, sense amo, amb cert control dels ususaris...) i van jugar amb els diners dels treballadors (com els bancs, però ai! que enganyat anava jo, que ho veia com exemple de futur cooperativista). Més encara, alguna caixa "més llesta" va crear amb cert "criteri" de futur una entitat bancària que ha en tot això n'ha soriti guanyadora i capdevantera (però ja no és l'entitat que ens podíem sentir més partícips). D'alguna manera és com aquell gerent que es va quedant amb el negoci poc a poc. I Ara que s'ha provocat la crisi (perquè no ho dubteu, els poderosos ho sabien que acabaria així)les cadenes de lleis origindes pel FMI i el Banc Mundial - Europa - Espanya - Generalitat condueixen cap a pèrdues socials i retallades serveis públics.... Per acabar aquest apartat recordem els lligams entre la que se suposava la nostra i que cada dia teníem més a prop. Recordem però antics directius i alguna empleada excepcional.
Ara ja tenim situats "l'alta noblesa", que de noblesa ètica poca (buscant molt potser trobaríem alguna honrosa excepció, no vull generalitzar excessivament).Alguns patrocinis i mecenantges els renten la cara, però ... segons el meu punt de vista és la obligació de retornar a la societat part dels beneficis que en treuen. Cert és que molts, ni això.

6. I aquí la meva crítica deguda a la decepció acumulada: molts dels que es mouen en política s'han posat de cares a aquest "joc". L'anomenada dreta, ja es mou en el seu camp habitual. Però des del que "queda" de l'esquerra, no m'ésperava una claudicació tan ràpida i vergonyosa. De petit mai em va agradar el "momopoly" i a la butifarra no vaig passar de jugar amb grans de moresc. Han quedat enlluernats pels palaus i les escales que pugen als pisos més alts. Eps! A mi també m'agraden els palaus. Fa poc més d'un any vaig visitar el Presidencial de Cuba, convertit en museu del poble i de la revolució que no ha pogut madurar bé.

7. M'he adonat ara, algú em dirà que he tardat molt, que molta política és un "oli" per a que les coses funcionin segons els interessos d'uns pocs i per controlar el que el poble no s'esveri massa (no quedaria bé haver de treure els tancs al carrer). De fet, potser, l'expressió no hauria de ser que me n'he adonat ara. Més aviat és que pensava que les coses podien canviar en un altre sentit. ¿Què és el potencial de difusió del que escric comparat amb el dels grans mitjans? Molts escriuen més i millor que jo i veig el poc cas que els fan.

8. Veure com càrrecs electes que se'ls presuposaria propers ni es recorden del poble (i afegiria, ni tan sols dels seus mestres) quan tenen en safata un pretex ben important per compartir moments significatius (concert d'inauguració de les obres del castell), decep... i, arribats a una certa edat, emprenya. Més quan les coses es poden fer, s'havien fet, d'altres maneres.

9. Moltes vegades diem. Mai s'havia estat tan bé. Ara vivim les utopies dels nostres avis!. Les meves reflexions van per no anar enrera. I això només serà si ens n'adonem. La roda de l'evolució (re-evolució) segueix girant, i ara potser estem en un punt que recula. I hem de lluitar, verbalment, pacíficament, avui també que commemorem el deia de la Noviolència i la Pau, perquè el punt central vagi avançant. No fos cas que la roda quedés enfangada (a)o reventés (b).

a) Per condicions externes, insostenibilitat del planeta.
b) Per pressions internes, del propi sistema.

2 comentaris:

alterglocal ha dit...

Visites 1059, gràcies.

alterglocal ha dit...

Arcadi Oliveres:
"Estem atontats, hem perdut la capacitat de rebel·lar-nos"
Acció "Hauríem d'anar a l'aeroport i saltar-nos els controls de seguretat" Indignació "Em subleva un sistema capitalista que permet que cada dia morin 60.000 persones de fam" Crisi "És possible aturar-la, però no hi ha la voluntat política de fer-ho"
SÍLVIA MARIMON

| Actualitzada el 01/02/2011 00:00
Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és un professor d'economia singular. Lector voraç de premsa, no perd la capacitat d'indignar-se i participa activament en diferents moviments socials. En el seu darrer llibre, Aturem la crisi, desemmascara els principals responsables de la crisi econòmica i fa una crida a la rebel·lió. Aboliria el capitalisme, diu, perquè és "pervers". Però també estira les orelles a la ...